Durant el dia havia assajat el text que a la nit pronunciaria davant de més de 300 persones. Llavors, el Jaume, molt conegut per l'assídu seguiment que faig del seu bloc, em feia pujar a l'escenari per recollir el premi. Entre aplaudiments i mirades de sorpresa, vaig dirigir-me a l'escenari més nerviós que mai. Arribat allà, la Núria Segú, diputada al Parlament i cap de llista del PSC a Valls, amb un somriure obstinat, em donava la seva enhorabona i em deia, animada pel moment, que se'n alegrava de tornar-me a veure -l'havia entrevistat feia dos dies-.
M'aproximava a l'atril i, com si d'una explosió de sentiments es tractés, vaig agraïr poder estar allí aquella nit. Mirava endavant i, a primera fila, hi havia expentants Josep Cuní, Pasqual Maragall, o el mateix Albert Batet a les paraules que pronunciava. Era un moment irreal. Un moment que em portava a recordar el dia que vaig començar a escriure el relat curt. Mentrestant, a la llunyania, l'emoció dels meus pares em contagiava d'alegria. A més, l'esglai que em provocava veure el meu nom escrit a la pantalla megapixelitzada era 'acollonant'.
El meu pas per l'escenari va ser breu, però emocionant. Després de parlar dels sentiments que tenia un jove de 18 anys premiat en un certamen literari on hi podia participar qualsevol català i d'esmentar Òscar Wilde, vaig mirar amb cara de complicitat el públic, la Núria Segú i el Jaume i me'n vaig tornar a la taula a gaudir d'aquell moment amb la meva familia.
Enhorabona Xavi, m'han dit que vas fer un discurs molt bo! Espero poder llegir el teu relat algún dia!
ResponderEliminar