L’actual situació de crisi deixa ben a la vista la crisi dels mitjans informatius hegemònics i fa necessàries altres formes crítiques d’informar i comunicar-nos.
Els grans mitjans informatius s’han centrat en comunicar massivament els anuncis oficials de les mesures del Govern de Zapatero contra la crisi. Tanmateix, aquestes mesures s’han demostrat insuficients i el malestar social augmenta cada dia que passa, fent urgents altres iniciatives i alternatives per sortir de la crisi. Amb tot, els grans mitjans insisteixen en informar-nos totalitàriament del “Diari Oficial del Govern enfront de la Crisi”.
El resultat d’aquest ordre informatiu és la construcció d’un consens periodístic dependent d'una actualitat fixada per les accions protagonitzades pels polítics (amb el duet PSOE-PP com a actors principals), show mediàtic que satura i alhora limita i manipula l’opinió pública. Les conseqüències d’aquestes pràctiques periodístiques són gravíssimes i fan clarament visible la crisi dels grans mitjans informatius i del sistema comunicatiu dominant. En comptes de qüestionar la gestió del Govern i d’ajudar a la comprensió de com i per què s’ha produït la crisi, assenyalant responsables i possibles canvis i alternatives al sistema, els mitjans representen a diari una normalitat anodina, com si no hi passés res excepcionalment greu, en el que és l’última gran manipulació informativa d’una indústria periodística que tendeix a reproduir i conservar aquest sistema en crisi.
La crisi informativa dels grans mitjans es pot demostrar de diferents maneres. Per exemple, preguntant als responsables d’aquests mitjans per què van marginar als qui, amb indicis fiables, fa temps que pronosticaven l’arribada de la crisi. Com seguir tolerant una indústria informativa que no ens alerta ni ens informa de com, en realitat, estan anant les coses? Per què no hi ha prou autocrítica col·lectiva per “no haver informat” de que, certament, estava tot molt malament? Per què es van silenciar les denúncies persistents que alertaven de les corrupcions polítiques i dels excessos especulatius que estaven inflant la bombolla immobiliària fins a límits insuportables? I, és clar, finalment, va esclatar la bombolla; i amb ella, bona part del que quedava de credibilitat als grans mitjans. S’ha de tenir en compte que els drets a comunicar i rebre “informació veraç” i d’“accés als mitjans públics” són pressupòsits fonamentals per a un suposat estat de democràcia, que en aquestes condicions no ens podem creure. Queda ben clar que aquests drets són, sistemàticament, violats i adulterats pel domini del mercat comunicatiu pels grans grups empresarials i per les decisions dels governants.
Un altre símptoma de la crisi dels mitjans hegemònics és la simplificació que s’ha fet de la crisi; normalment, reduïda tan sols a “crisi financera”. Tanmateix, tenint en compte tots els problemes i les injustícies que genera el sistema capitalista en els diferents àmbits de la vida, podria ser més adequat parlar, directament, de la crisi total del sistema. Però el Govern, en comptes d’impulsar canvis i alternatives reals a aquesta situació de crisi, s’està servint dels diners públics de tots i totes per a ajudar als bancs i prendre les “mesures pal·liatives” necessàries perquè tot continuï igual (de malament) que sempre... I és que cal informar de que tot el sistema està endeutat, en mans de banquers, i el Govern i els grans inversors capitalistes necessiten dels jocs especulatius bancaris per “reactivar l’economia”. Per descomptat, els grans mitjans de comunicació, tan públics com privats, també depenen dels bancs i estan lligats als engranatges del sistema, situació que fa que es reprodueixi diàriament aquesta crisi informativa insuportable.
Els grans mitjans informatius s’han centrat en comunicar massivament els anuncis oficials de les mesures del Govern de Zapatero contra la crisi. Tanmateix, aquestes mesures s’han demostrat insuficients i el malestar social augmenta cada dia que passa, fent urgents altres iniciatives i alternatives per sortir de la crisi. Amb tot, els grans mitjans insisteixen en informar-nos totalitàriament del “Diari Oficial del Govern enfront de la Crisi”.
El resultat d’aquest ordre informatiu és la construcció d’un consens periodístic dependent d'una actualitat fixada per les accions protagonitzades pels polítics (amb el duet PSOE-PP com a actors principals), show mediàtic que satura i alhora limita i manipula l’opinió pública. Les conseqüències d’aquestes pràctiques periodístiques són gravíssimes i fan clarament visible la crisi dels grans mitjans informatius i del sistema comunicatiu dominant. En comptes de qüestionar la gestió del Govern i d’ajudar a la comprensió de com i per què s’ha produït la crisi, assenyalant responsables i possibles canvis i alternatives al sistema, els mitjans representen a diari una normalitat anodina, com si no hi passés res excepcionalment greu, en el que és l’última gran manipulació informativa d’una indústria periodística que tendeix a reproduir i conservar aquest sistema en crisi.
La crisi informativa dels grans mitjans es pot demostrar de diferents maneres. Per exemple, preguntant als responsables d’aquests mitjans per què van marginar als qui, amb indicis fiables, fa temps que pronosticaven l’arribada de la crisi. Com seguir tolerant una indústria informativa que no ens alerta ni ens informa de com, en realitat, estan anant les coses? Per què no hi ha prou autocrítica col·lectiva per “no haver informat” de que, certament, estava tot molt malament? Per què es van silenciar les denúncies persistents que alertaven de les corrupcions polítiques i dels excessos especulatius que estaven inflant la bombolla immobiliària fins a límits insuportables? I, és clar, finalment, va esclatar la bombolla; i amb ella, bona part del que quedava de credibilitat als grans mitjans. S’ha de tenir en compte que els drets a comunicar i rebre “informació veraç” i d’“accés als mitjans públics” són pressupòsits fonamentals per a un suposat estat de democràcia, que en aquestes condicions no ens podem creure. Queda ben clar que aquests drets són, sistemàticament, violats i adulterats pel domini del mercat comunicatiu pels grans grups empresarials i per les decisions dels governants.
Un altre símptoma de la crisi dels mitjans hegemònics és la simplificació que s’ha fet de la crisi; normalment, reduïda tan sols a “crisi financera”. Tanmateix, tenint en compte tots els problemes i les injustícies que genera el sistema capitalista en els diferents àmbits de la vida, podria ser més adequat parlar, directament, de la crisi total del sistema. Però el Govern, en comptes d’impulsar canvis i alternatives reals a aquesta situació de crisi, s’està servint dels diners públics de tots i totes per a ajudar als bancs i prendre les “mesures pal·liatives” necessàries perquè tot continuï igual (de malament) que sempre... I és que cal informar de que tot el sistema està endeutat, en mans de banquers, i el Govern i els grans inversors capitalistes necessiten dels jocs especulatius bancaris per “reactivar l’economia”. Per descomptat, els grans mitjans de comunicació, tan públics com privats, també depenen dels bancs i estan lligats als engranatges del sistema, situació que fa que es reprodueixi diàriament aquesta crisi informativa insuportable.
Notícia publicada a http://www.podem.cat/
No hay comentarios:
Publicar un comentario